Paragraphic, Robert Capa. 1969
Al cabo de cinco años llegó este pequeño libro, dedicado a los ideales fotoperiodísticos que llevaron a la fundación de Magnum, en 1946, por Robert Capa y sus amigos David Seymour, Henri Cartier-Bresson y George Rodger.
Bajo el formato de libro de bolsillo –para responder a la creciente demanda de este tipo de edición–, la presente publicación tiene un objetivo definido: enriquecer la leyenda de Capa y facilitar más datos acerca de la persona que había detrás la cámara y sus ideales. Todo ello, en unos años marcados por las grandes movilizaciones, el compromiso social, la revolución cultural y el cine guerrilla. Al igual que las dos publicaciones anteriores, incluye, aparte de textos del propio Capa, una colección de recuerdos, memorias y escritos de amigos y colaboradores. Se trata de contribuciones de una serie de personas y escritores que estarán íntimamente asociados al mito de Capa y a su época, entre los que figuran John Hersey, John Steinbeck, William Saroyan, Irwin Shaw, Louis Aragon y Ernest Hemingway (la famosa nota de despedida tras la muerte de Capa).
El dia 30 de octubre de 1936 el pueblo de Getafe y la ciudad de Madrid sufrieron un terrible bombardeo efectuado por aparatos Junker. Modelo Ju52, de la aviación alemana durante el intento de tomar dicha ciudad. Las bombas cayeron en pleno centro urbano provocando numerosas bajas civiles, entre las que se contaban muchos niños. Se llevaron los cadáveres al Depósito Judicial de Madrid, donde se les colocó una etiqueta numerada para facilitar su identificación. Allí mismo y al día siguiente se fotografiaron los rostros de cada una de las víctimas infantiles con la intención de que cada uno de ellos fuera considerado la evidencia de un asesinato.
La prensa republicana relató con pocas palabras y con ninguna imagen este bautismo de sangre, seguramente se ocultó la atrocidad a la población civil para no desmoralizarla y mantener el espíritu de victoria. Sin embargo, la prensa extranjera ofreció una amplia cobertura del criminal atentado, ya que fué el primero de esta magnitud que ocurría en Europa, y el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya tuvo un papel destacado en la propagación de las imágenes. Su director, Jaume Miravitlles, lo explicó a la prensa unos meses más tarde:
Carabanchel © Jean-Yves Garagadennec "Olvido y futuro feliz"
La maleta mexicana: una maleta exiliada, una memòria exiliada, com la de milers de republicans espanyols que van marxar cap a Mèxic, Amèrica del Sud i el món. En aquests apàtrides que ho han perdut tot, o gairebé tot, només els resta el record de la seva lluita, el somni d’una segona república espanyola, ideal abatut en ple vol pels colpistes, que tindran temps de sobres per reescriure la història. Són persones que van fugir sense res més a les seves maletes que l’estrictament necessari, i que encara no saben que mai no tornaran a trepitjar la seva pàtria. Després de la Segona Guerra Mundial, la majoria mantindrà un mutisme absolut, com el dels negatius oblidats a l’armari del general mexicà Francisco Aguilar González. El testimoniatge i el compromís de Robert Capa, Gerda Taro i David Seymour són una riquesa històrica, la primera pàgina moderna del fotoperiodisme, i una lliçó per entendre millor el drama de les guerres. Junts en un país que crema, plens d’ideals i proveïts de les seves càmeres, els tres reporters donen un testimoni en brut d’una república que tracta de sobreviure, de vegades amb armes d’altres temps, com em va explicar Sebastià Piera el 2008: «Vaig lluitar al front de Madrid amb una Winchester de l’època del Far West, enviada des de Mèxic.»
Testimonis presencials del drama que irromprà en tot el món el maig de 1937, ens aporten les seves imatges sobre la resistència republicana de Madrid i sobre la batalla de Carabanchel. El juliol de 1937 mor Gerda, càmera en mà, a Brunete, prop de Madrid. Ella serà una de les primeres dones mortes en ple compromís fotogràfic. El maig de 1954, Capa trepitja una mina a la regió de Thai Binh, com altres 134 fotògrafs morts en el conflicte d’Indoxina i de Vietnam. El novembre de 1956, Chim (David Seymour) perd la vida mentre cobreix la crisi de Suez per a les revistes.
Carabanchel © Jean-Yves Garagadennec "Olvido y futuro feliz"
La valise mexicaine, une valise en exil, une mémoire en exil comme celle des milliers de républicains espagnols qui partiront au Mexique, en Amérique du Sud et dans le monde. A ces apatrides qui ont tout perdu ou presque, il ne reste plus que le souvenir de leur lutte, leur rêve d’une seconde république espagnole, idéal fauché en plein vol par les putschistes qui auront tout le temps de réécrire l’histoire. Ces gens ont fui avec, dans leurs valises, le strict minimum. Ils ne savent pas encore qu’ils ne refouleront plus jamais le sol de leur patrie. La plupart restera dans un mutisme total après la fin de la seconde guerre mondiale, comme les négatifs oubliés dans le placard du général mexicain Francisco Aguilar González. Le témoignage et l’engagement de Robert Capa, Gerda Taro et David Seymour est une richesse historique, la première page moderne du photojournalisme, un enseignement pour mieux comprendre le drame d’une guerre. Ces trois reporters sont dans ce pays en feu, remplis de leurs idéaux, munis de leurs appareils photo. Ils ont donné un témoignage brut sur une république qui tente de survivre avec parfois des armes d’un autre temps comme me le raconte Sebastià Piera en 2008 : « je me suis battu sur le front de Madrid avec une Winchester de l’époque du Far-West que le Mexique nous avait envoyée ».
Ils sont les témoins oculaires du drame qui allait déferler sur le monde, en mai 1937 ; ils rapportent leurs images sur la résistance républicaine de Madrid et sur la bataille de Carabanchel. En juillet 1937, Gerda meurt, son appareil à la main, à Brunete près de Madrid. Elle sera l’une des premières femmes à mourir dans l’engagement photographique. Capa sautera sur une mine en mai 1954 dans la région de « Thài Binh » comme les 134 autres collègues photographes morts au conflit d’Indochine et du Viet-Nam. En novembre 1956, Chim (David Seymour) perdra la vie alors qu’il couvre la crise de Suez pour les magazines.
Acreditación de la revista VU para circular por el frente, c.1936 Fons Generalitat de Catalunya (Segona República) / Arxiu Nacional de Catalunya
Desde el 22 de julio hasta el 23 de septiembre de 1936, en un rotundo apoyo a la causa republicana, la revista francesa VU informaría, bajo la dirección de Lucien Vogel, sobre la guerra civil española. En el último número se publicó, por primera vez en prensa, la emblemática y controvertida fotografía de la muerte de un miliciano en acción de combate captada por Robert Capa. El 19 de julio, día de la sublevación militar en Barcelona, era la fecha prevista para la inauguración de la Olimpiada Popular, evento deportivo organizado en respuesta a la Olimpiada de Berlín convocada por el régimen nazi. Vogel, que no cesaba de enviar a sus lectores alertas ante el ascenso del nazismo y el fascismo, envió a dos jóvenes fotógrafos alemanes, residentes por entonces en Mallorca, a cubrir la celebración: Hans Namuth y Georg Reisner. Estos fotógrafos se quedaron a cubrir la guerra para VU pero no lo hicieron en exclusividad, como la mayoría de fotógrafos. Trabajaron también para publicaciones francesas como L’Humanité y Voilà , la revista española El Ejército del Pueblo y las agencias fotográficas Alliance Photo, Three Lions y la americana Pix.
Llegir mésAquesta exposició i el seu catàleg han estat possibles gràcies al suport del National Endowment for the Arts, Joseph and Joan Cullman Foundation for the Arts, Frank i Mary Ann Arisman i Christian Keesee. A més, li han donat el seu suport Sandy i Ellen Luger.
Col·laboren: